The Crystal Devil

La pel·lícula comença amb una jove ,Coraline Jones, una noia d’onze anys que arriba a la seva nova casa a Oregón des de Michigan. Els seus pares estan totalment centrats en el seu treball, y troba molt a faltar a les seves amigues, així que pensa que hauria de buscar alguna cosa amb la que distreure’s.

Llavors coneix a Wybie, que vol ser e seu amic, tot i que Coraline creu que és molt pesat i el deixa de banda. Arriba a conèixer la majoria del vecindari, i es dona compte de que pot oferir-li més diversió del que s’havia imaginat. Arribats a aquest punt, troba una misteriosa porta secreta a l’interior de la seva casa.

Quan creua la porta apareix en un horrible passadís. Al final del mateix, hi ha una altra versió de la seva vida, una realitat paral·lela amb alguns canvis interessants. Allà troba una altra versió de la seva mare, molt més amable i dolça. En general, tots la tracten molt millor, fins i tot el gat (amb el do de la parla) es més simpàtic que l’original…

Coraline es sent molt bé en aquella dimensió, fins al punt de pensar que potser hi pertany. Pro aviat s’adona de que les coses no són el que sembla. La visita comença a ser perillosa, i la mare intenta retenir-la allà per sempre.

Llavors, la imaginació de Coraline prendrà el paper decisiu de la història, i li servirà per tornar a casa i salvar la seva família. Ha d’utilitzar tota la seva valentia, determinació i inventiva.

Personalment, no m’agrada massa l’estètica de la pel·lícula, em sembla una mica infantil i massa colorit, massa simple, encara que sé que aquesta és la gràcia de l’estil. Trobo que l’argument és força encertat, i pot atraure a tot tipus de públic, una història fantàstica amb certa semblança amb Alicia en el País de las Maravillas de Disney. Al cap i a la fi, també tracta d’un món paral·lel que al principi sembla meravellós i després o ho és.