The Crystal Devil

Pràctica de fotografía nocturna i vestuari, inspirat en la franquicia Assassin's Creed. Si aquests eren els tratges que es portaven a la època del renaixement, realment penedeixo als que hi vivien. És impossible donar tres passes sense que se't destensin els cinturons. Representa una escena en la que un atractiu assassí aguaita la seva víctima desde la "Torre Grossa" de San Gimignano, a una alçada aproximada de 54 metres.

Fotografia 1:

Finestra captada desde un pla frontal. Em va cridar molt l'atenció el fang que cau entre les plaques de la mateixa. Aquí, el fora de camp no té cap importància, ja que es pretén centrar l'atenció en la finestra. Està compresa en un pla general, casi un pla americà, ja que a la realitat hi ha més tros de finestra per avall que per amunt.













Fotografia 2:

Aquesta imatge està agafada desde un plà contrapicat i compresa en un pla tres quarts. Té molta profunditat de camp i, com en l'anterior, el fora de camp queda obsolet gràcies a la màxima atenció que recau sobre el tub de plàstic. Cal dir que sóc un fanàtic del contrapicat, m'encanta l'efecte que crea.













Fotografía 3:

Aquí es pot veure la punta superior d'una font de carrer desde un pla picat i compresa en un primeríssim pla detall. La profunditat de camp és molt escassa i el fora de camp segueix sense ser important. Crida l'atenció l'efecte óptic produit per la proximitat de l'objecte, que fa que la part enfocada superior ens sembli més gran del que realment és respecte la resta de la font.







Fotografía 4:

En aquesta el fora de camp prén importància, per exemple, per no dir que el cable d'acer penja del no res. Aquest està cordat a una viga horitzontal per sobre de l'encuadrament, sent part de la vertical que es pot entreveure. El plà és frontal i, encara que no es pugui apreciar, té molta profunditat de camp, ja que la paret de maóns del fons està més lluny del que sembla, sent aixó un efecte óptic, cal a dir, incontrolat però inevitable. Està compres en un plà detall, tenint en compte el fil d'acer. Em va cridar l'atenció la forma en la que el cable cambia de tonalitat degut a la ombra i el contrast de la part més brillant respecte el mur.








Fotografía 5:

El fora de camp torna a ser irrellevant, centrant l'atenció en la paret (desde un pla de perfil) i el que visiblement l'envolta. Està comprés en un plà americà, ja que hi ha més part de paret per adalt que per abaix. Com es pot observar, té una profunditat de camp important, estant perfectament enfocats els edificis a més de dotze metres de distància respecte el mur. Personalment, m'agrada molt l'efecte causat per l'herba de la part inferior i superior esquerra i els bidons, també verds, de la part dreta central. És un bon contrast entre les dues zones que separa la paret, tenint en compte la tonalitat blanquinosa crema de la resta de la fotografía.








Fotografía 6:

Tornem a tindre un pla frontal comprés en un pla detall. El fora de camp segueix sent poc important. La profunditat de camp és casi nula, ja que la imnatge està presa desde uns escasos 50 cm. Crida l'atenció la forma triangular de la senyal de doble sentit contraposada al dibuix circular, estic segur, fet inintencionadament i la ombra que el sol de migdia li arrenca al senyal.







Fotografía 7:

Aquí tenim el tronc d'un arbre desde un pla picat, comprés en un pla mitjà. El fora de camp té certa importància, pero podem saber sense explicar res la gran majoría del que envolta el tronc: una explanada de terra idéntica de la que es pot veure i mig tronc més que segueix cap al cel, coronat per fulles verdes. La profunditat de camp és mitja, ja que uns 70 cm ens separen del terra i aquest està perfectament enfocat.






Fotografía 8:

Fragment de mur vist desde un altre pla frontal i comprés en un pla detall. Al voltant de la paraula "excepció" hi ha una inscripció del mateix tipus de lletra que planteja una incógnita filosófica. La profunditat de camp torna a ser nula, ja que la imatge està presa des d'uns 40 cm aproximadament. Crida l'atenció que només s'hagi captat la paraula "excepció" per sí sola, en comptes d'acompanyar-la per la frase sencera. La veritat és que és una paraula que crec plena de sentiment, així que la vaig veure millor apartada que en conjunt.



Fotografía 9:

Aquí es pot observar un fragment de passadís banyat en trossos de llum i ombra presa en una plà entre frontal i tres quarts, comprés en un plà americà. El passadís segueix uns quants metres més endevant. Al darrere hi ha una avinguda i als costats hi han dos parets d'acer. La profunditat de camp torna a ser mitja i sorprén el contrast entre les ombres i els fragment de llum projectats a través de
les finestres de les dues parets.












Fotografía 10:

Una de les meves preferides. Es pot observar un fragment de columna pintada de groc i negre, pel que podem suposar que és provisional. Està presa des d'un pla contrapicat i compresa en un pla detall. La columna continúa uns 10 metres per sobre i uns 40 cm per sota. Es troba en un pati bastant obert, al costat d'una porta de fusta enorme. M'agrada molt l'efecte d'incertesa que crea el fet de poder estar presa a qualsevol punt de la columna i, per lo tant, de no saber ben bé a quina altura ens trobem. És per aixó precissament que m'agraden tant els plans contrapicats.

Un foto presa des del meu jardí més o menys a les 8 de la tarda, crepuscle. Sense estar retocada, crec que l'efecte transmés és interessant. No he utilitzat cap tipus d'enfocament precís ni extrany. De fet, casi podríem dir que va ser per pura casualitat. Pero que coi? De no ser per la senyora casualitat, no sabríem de l'existència de la gravetat!

Aprofito la temàtica de Poe per incluir un dels meus mites preferits. L'Atlàntida (Ατλαντίς νησος, Atlantis nesos, en grec antic), una illa desapareguda mencionada per primer cop als diàlegs de Timeo i Critias.

La llegenda diu que l'Atlántida era una illa de grans dimensions, que casi es podría considerar un continent. Segons algunes hipotesis es situava al Mediterrani, en altres versions a l'Oceà Atlàntic. Va ser destruída por un terratrémol o un tsunami que va inundar totalment les seves terres deixant-la per sempre submergida sota les aigües y oblidada al passat.

Els textos de Plató sitúen l'Atlàntida davant les Columnes d'Hércules (lloc tradicionalment entés com l'Estret de Gibraltar) y la descriuen com una illa més gran que Libia i Àsia juntes. Se senyala la seva geografía com escarpada, a excepció d'una gran planície rodejada de montanyes fins el mar.

Es diu que els seus habitants tenien una tecnología i cultura molt superior a la dels contemporánis de la seva època i van ser decisius als avenços de totes les cultures mundials.

També es diu que les semblançes entre les llengües egipcia i maya i les piràmides d'ambdós llocs es deuen a la ubicació de la llegendària illa, fent aquesta de pont entre les dues cultures.

Tot i aixó, la tectónica de plaques no deixa lloc per un continent de tals dimensions, així que com a molt, hauríem de buscar entre terres conegudes, com alguna illa del Mediterrani. Si no, ja es parlaría de l'especulació general de que és un mite inventat i fictici. Pero Plató la va descriure com a lloc real, no com a mite, igual que Critias i Timeo.

Va ser realment un lloc de somni, centre de cultures i inici de la humanitat o, pel contrari, és una farsa llegitimitzada al llarg del temps?

He triat aquest curtmetratge de 6 minuts en stop-motion per varies raons. Una és que el director, el reconegut Tim Burton, és un dels meus preferits. El fet de que estigui rodada en stop-motion també m'atrau molt, ja que es poden fer un miler d'efectes visuals que, d'altra banda, només es podrien fer utilitzant programes digitals. També m'agrada perque aquí es pot veure la màxima expressió de Burton.

El curt ens porta a través de la vida de Vincent, un nen que somia amb ser com Vicent Price. El narrador ens va portant per les seves fantasíes, sent, ni més ni menys, el propi Vincent Price el que ens diu cada rima.